Introspeccions, obvietats i impertinències
Aforismes (2008)
Barcelona 2007
ISBN: 978-84-96349-86-5
Aforismes
Presentació:
L'aforisme em sembla un gènere prou atractiu com per trencar la prudència que hauria de tenir a l'hora, si no d'escriure, sí de presentar una obra als lectors.
En el meu vessant poètic m'engresca el repte de practicar la gasiveria verbal. Allò que vull dir-ho de forma precisa, breu: de dret a l'essència. És un treball de destil·lació de versos o de frases fins a deixar el pensament nu, encara que comporti fer-li passar fred. És en aquesta manera d'estructurar on l'aforisme hi entra de ple.
Confesso des d'ara que tot plegat neix, a més del repte, d'una voluntat de joc que em permet posar un pessic de sal i pebre a alguns desvaris o propostes humanes que sovint trobo descoratjadores. Amb tot, no m'he pogut estar de reflectir opinions pròpies en alguns temes, posant o traient ferro segons l'ocasió. Amb això provo de justificar les contradiccions que s'hi troben, encara que, ben mirat, el món és fet de realitats diverses: res no és, docs, del tot contradictori. D'altra banda, evitar les contradiccions hauria demanat més proximitat per part meva, i aquesta no ha estat la intenció.
Estic convençuda que d'aforistes en som tots. A tots ens agrada esmolar la llengua i sentenciar en tal o tal tema: és connatural a l'espècie humana. Això em fa pensar que, en algun moment, trobaré una certa complicitat o bé un rebuig taxatiu, ho accepto: aquest vol ser un joc compartit.
Introspeccions, Obvietats i Impertinències és fruit d'observacions i reflexions sobre aspectes més o menys quotidians: noticiaris, lectures, paisatges…
Aquesta obra l'he estructurada en tres parts: la primera, Introspeccions, és una reflexió més poètica, més lírica, més xiuxiuejada. La segona part, Obvietats, planteja una reflexió menys poètica, més crítica, unes preguntes sovint sense resposta, i les que sí que en tenen, no pretenen en cap cas ser moralitzadores. La tercera part, Impertinències, és ja una rebel·lió de l'ànima. La reflexió aquí és més punyent, té un tall més fi i sovint oscat.
Carme Tulon
Tast del llibre
Introspeccions
La joventut és un convidat que, en sortir, tanca la porta sense fer soroll.
No sé descriure l’esperit, però sí puc parlar del desassossec que, sovint, em dóna.
Fer poesia és pensar en vertical, de baix a dalt.
Les roses, com l’amor, es moren quan no tenen més bellesa per oferir.
No confiïs que la llum de l’exterior t’il·lumini. Crea la teva pròpia font d’energia.
No et deixis posseir per les coses banals, però aparta-les sense orgull.
La mort és un hoste que gairebé mai no ha estat convidat.
L’amor que troba paraules per definir-se no és més que un petit amor.
Obvietats
L’art d’escoltar neix de la inhibició dels teus propis criteris.
Amb l’hospitalitat del cementiri som mal educats; només hi anem a la força.
Canviar d’opinió només és admetre que has modificat una idea: dret indubtable.
Ser ateu demostra, com a mínim, que s’ha reflexionat sobre l’existència de Déu.
Quan algú et parla de les seves coses, la temptació d’interrompre’l per parlar de les teves resulta inajornable.
Algú amb idees fixes no és un coherent, és un tossut.
“…i el setè dia descansà”. Déu creà el món en set dies, i esperem què funcioni!
Impertinències
Si Déu té les solucions, perquè ens permet fer l’ase creant els problemes?
Equivocar-se és humà; reconèixer-ho és heroic.
Et mostris com et mostris, els altres t’interpretaran a la seva manera.
Les necessitats que ens creem tenen a veure amb les insatisfaccions que ja tenim.
Solem pensar que és ridícul parlar de l’amor que sentim, perquè en lloc de veure que ens fa sublims preferim creure que ens fa patètics.
La vida és un interinatge i la vivim com si ens hi anés la vida.
Si tant et mires el melic acabaràs patint estrabisme.
La convicció de ser allò que creiem ser no és res més que la nostra opinió.
La teva veritat ho és en tant que coincideixi amb la meva.