Cant


Cantar és una manifestació de l’ànima. Per a qui li agrada cantar és una necessitat. Cantar fa canviar les coses que sentim per dins: és un bàlsam.

Per sentir el goig de cantar no cal tenir “bona” veu o ser un erudit, només cal tenir-ne ganes i no sentir-se ridícul.
Tots tenim una veu, tots podem cantar; l’únic que cal tenir en compte són les pròpies possibilitats vocals.
Molts joves (o no tan joves) senten la necessitat d’expressar les seves emocions a través del cant i, certament, aquesta és una meravellosa via d’expressió.
Però la veu sovint no està preparada per suportar la nostra demanda; és llavors quan cal consultar un tècnic vocal. Encertar amb el mètode que més ens convé és una qüestió de sort, ja que cada tècnic o professor de cant defensa el seu i ja se sap: “tants caps, tants barrets”.
La veu no és un fet aïllat sinó un compendi d’allò que som i allò que sentim. Podríem dir que, malgrat tenir una única laringe fisiològica, aquesta funciona com si fossin tres: la laringe que parla, la laringe que canta i la laringe de les emocions.
El tipus de tècnica que practiquem ha de ser fidel a les “tres laringes”, el mateix mètode ens ha de permetre parlar i cantar sense fatiga, malgrat les diferències de timbre.
L’educació vocal, tant si es tracta de gènere líric, pop o veu parlada, ha de respectar la fisiologia vocal; altrament la laringe pot patir disfuncions que condueixin a una disfonia i a la pèrdua de possibilitats vocals.
Tots tenim preferència o ens identifiquem amb un tipus de veu o de cantant. Però quan som nosaltres els qui volem cantar, el primer que hem de tenir en compte és la pròpia tessitura.
  
CLASSIFICACIÓ VOCAL

La tessitura és una característica vocal. Tenim una determinada tessitura, de la mateixa manera que tenim un color d’ulls. La tessitura vocal depèn de diversos factors: volum dels ressonadors, mida de les cordes vocals, característiques endocrines, etc. La veu no la triem, la tenim.
Concepte de tessitura. La tessitura és l’extensió vocal dins de la qual el cantant es mou amb comoditat i domini. Per tal de preservar la integritat de l’aparell fonador el cantant s’ha de mantenir dins els límits de la seva tessitura.
Concepte d’extensió. L’extensió és el conjunt de tons o freqüències que pot emetre una veu amb independència de la tessitura i que, generalment, no resulta còmoda.
La classificació vocal consisteix en trobar la tessitura de cada individu. Les veus masculines pertanyen a les categories de tenors, barítons o baixos; les femenines a sopranos, mezzosopranos i contrals. Les veus infantils, abans de la muda, generalment  pertanyen a la tessitura de soprano.
  
EL MECANISME VOCAL

   La descripció del mecanisme vocal aportarà tan sols les nocions bàsiques indispensables per a la seva comprensió.
   La fonació o veu requereix quatre elements bàsics: 1) una circulació d’aire ascendent que proporciona l’aparell respiratori; 2) un element vibrador que proporciona la laringe; 3) òrgans de l’articulació (llengua, llavis, vel del paladar) que configuren el llenguatge; 4) un espai de ressonància que proporcionen les cavitats de la via respiratòria. Vegem-ho més detingudament: les cordes vocals es troben dins la laringe (nou del coll), són dos replecs horitzontals anteroposterios situats a banda i banda de la via respiratòria i d’una longitud variable al voltant dels 20mm. Quan volem emetre un so, aquests plecs o cordes vocals es tanquen bloquejant l’aire procedent dels pulmons, l’aire així bloquejat crea una pressió subglòtica i, quan aquesta pressió arriba al seu nivell òptim, venç la resistència que li presenta el tancament glòtic (cordes vocals) provocant una ondulació (vibració); al mateix temps actuen els òrgans de l’articulació que donen forma al llenguatge; finalment les cavitats de ressonància reforcen el so i li donen cos. Per tal de fer més entenedora aquesta part posem com a exemple un instrument de corda com ara el violí: l’element que dóna qualitat al so no és la corda, ja que polsada independentment de la caixa no tindria suficient valor acústic, sinó que és la caixa harmònica la que ens ofereix el so en tota la seva plenitud. Les cordes del violí equivalen a les cordes vocals i la caixa harmònica a les cavitats de la ressonància.
   La laringe, doncs, emet un so imperceptible que les estructures de la ressonància s’encarreguen de reforçar i ampliar. L’acoblament entre la laringe i els ressonadors és la base de tota tècnica o entrenament vocal.
   Com ja sabem, qualsevol espai buit de la via respiratòria té la facultat de ressonar. Des de la fisiologia vocal entenem que el ressonador principal de la veu és l’espai bucal i la resta d’espais ressonancials tenen funció secundària. Això vol dir que reforçar la veu fora de la boca pot posar en risc la integritat de les cordes vocals.
   A l’hora de treballar una veu s’ha de fer a partir de l’estil musical que el cantant conrea o vol conrear. Els estils musicals són molt diferents per tant el timbre de la veu també ho ha de ser. Una base tècnica ens ha de proporcionar seguretat en l’execució i garantia de no patir danys a les cordes vocals.
   La tècnica vocal va adreçada a construir un motlle per col·locar-hi la veu, en el nostre parer aquest motlle ha de ser la boca.
   Un tema important en una tècnica vocal és el paper que volem que hi tingui la respiració. Per a Carme Tulon la veu i la respiració s’han de tractar de manera independent. La tècnica, doncs, no es base en un suport diafragmàtic ni en una pressió voluntària de l’aire, sinó en incidir sobre el desenvolupament del ressonador bucal per construir el motlle vocal amb la mínima quantitat d’aire possible per tal d’aconseguir un timbre net i sense turbulències aèries.

   El motlle vocal és doncs un espai ressonancial que recull la màxima concentració sonora. Allò que ens indica que el treball vocal està ben fet són les sensacions propioceptives. No es pot treballar una veu des de la sensació auditiva  ja que la oïda ens revela el resultat final de so, no l’execució d’aquest so; per contra, la sensació propioceptiva fa de guia a mesura que l’acoblament entre la laringe i el motlle es va produint. Un cantant no ha de perdre mai la sensació física de la veu ja que, aquesta sensació a més de la sensació acústica, li dóna tot el control.

EXERCICIS I COM FER-LOS

   Per construir el motlle bucal ens hem de centrar en la part anterior del paladar, proper als incisius. Necessitem consonants que tinguin el seu punt d’articulació en aquesta zona (/d/, /t/, /l/, /r/, etc.). Les articulacions de les vocals no acomplexen aquest propòsit de manera que mai es practiquen aïlladament. La vocal sempre va precedida d’una de les consonants indicades. En practicar exercicis posarem sempre els llavis en la posició articulatòria de la /o/ i filtrarem totes les vocals a través d’aquest gest. L’articulació temporomandibular ha d’estar a disposició de la nota o freqüència que estem emeten; com més aguda és la nota més obertura bucal necessita; no hi pot haver tensions articulatòries de cap mena. 
   En aquesta posició el ressonador ens oferirà sons aflautats més o menys coberts. La veu sonarà més lírica: aquesta és la base tècnica per a qualsevol estil musical. Quan el motlle està desenvolupat li donem el timbre desitjat amb el gest de llavis i boca, creant dins la cavitat, la combinació d’harmònics més convenient.
EXEMPLE D’EXERCICIS
  
   Els exercicis vocals, pel que fa a la seva estructura i disseny musical, no constitueixen cap mètode; el mètode és la manera com es realitzen. Això vol dir que resulta molt difícil treballar una veu sense el control d’un tècnic. En tot cas, qualsevol símptoma de cansament o molèstia a la gola, indica que no es fa bé. Es aconsellable no treballar més de 30 minuts seguits.
                                                          
Exercici 1


Exercici 2

Exercici 3
     
Aquesta ha estat una exposició breu adreçada a informar de qüestions puntuals de la veu cantada. La veu és molt complexa i el seu aprofundiment vol més espai del que aquí s’he li ha donat. Qui vulgui endinsar-se en aquest tema pot consultar el llibre CANTAR Y HABLAR.